OCNI (Objecte Caminant No Identificat)

OCNI (Objecte Caminant No Identificat) és el títol d’un llibre de poesia meu, i l’he recollit per batejar aquest blog perquè crec que expressa bé el sentit d’itinerari, de viatge, que li dóna sentit.

Tots podem ser, o som, caminants no identificats en un camí incert. La resta d’adjectius per al nostre camí ens l’anem fabricant nosaltres mateixos, amb més o menys fortuna, a vegades sols, a vegades acompanyats.

En tot cas, com diu Kavafis, “Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, / has de pregar que el camí sigui llarg, / ple d'aventures, ple de coneixences.”

LES POESIES QUE M'AGRADEN

Jacques Brel (1929-1978)
Ne me quitte pas

http://www.youtube.com/watch?v=lfegOxTCuOQ&feature=related

Ne me quitte pas

Il faut oublier

Tout peut s'oublier

Qui s'enfuit déjà

Oublier le temps

Des malentendus

Et le temps perdu

A savoir comment

Oublier ces heures

Qui tuaient parfois

A coups de pourquoi

Le coeur du bonheur

Ne me quitte pas

Moi je t'offrirai

Des perles de pluie

Venues de pays

Où il ne pleut pas

Je creuserais la terre

Jusqu'après ma mort

Pour couvrir ton corps

D'or et de lumière

Je ferai un domaine

Où l'amour sera roi

Où l'amour sera loi

Où tu seras reine

Ne me quitte pas

Je t'inventerai

Des mots insensés

Que tu comprendras

Je te parlerai

De ces amants là

Qui ont vu deux fois

Leurs coeurs s'embraser

Je te raconterai

L'histoire de ce roi

Mort de n'avoir pas

Pu te rencontrer

Ne me quitte pas

On a vu souvent

Rejaillir le feu

De l'ancien volcan

Qu'on croyait trop vieux

Il est paraît-il

Des terres brûlées

Donnant plus de blé

Qu'un meilleur avril

Et quand vient le soir

Pour qu'un ciel flamboie

Le rouge et le noir

Ne s'épousent-ils pas

Ne me quitte pas

Je ne vais plus pleurer

Je ne vais plus parler

Je me cacherai là

A te regarder

Danser et sourire

Et à t'écouter

Chanter et puis rire

Laisse-moi devenir

L'ombre de ton ombre

L'ombre de ta main

L'ombre de ton chien

Ne me quitte pas

Versió catalana:

No em deixis.
Cal oblidar
Es pot oblidar tot
tot el que ja ha passat
Oblidar el temps
dels malentesos
i el temps perdut
en saber com
Oblidar les hores
que potser mataven
a cops de perquè
el cor de la felicitat
No em deixis.
No em deixis.
No em deixis.
T’oferiré
perles de pluja
vingudes d’un país
on mai no plou.
Cavaré la terra fins i tot
després de la meva mort
per cobrir el teu cos
d’or i de llum.
Faré un reialme
on l’amor serà rei,
on l’amor serà llei,
on tu seràs reina.
No em deixis.
No em deixis.
No em deixis.
No em deixis.
T’inventaré
paraules boges
que tu comprendràs,
et parlaré
d’aquells amants
que han vist dues vegades
il·luminar-se els seus cors.
Et contaré
La història del rei
Que va morir per no
haver-te trobat.
No em deixis.
No em deixis.
No em deixis.
S’ha vist sovint
el reflex del foc
de l’antic volcà
que crèiem massa vell.
Semblava que eren
terres cremades
que donaven més blat
que el millor abril.
I quan ve la vesprada
encenent el cel
el roig i el negre
no es casen.
No em deixis.
No em deixis.
No em deixis.
No em deixis.
No ploraré més.
No parlaré més.
M’amagaré allà
per mirar-te.
Dansar i somriure
i escoltar-te cantar
i després riure.
Deixa’m ser
l’ombra de la teva ombra,
l’ombra de la teva mà,
l’ombra del teu gos.
No em deixis.
No em deixis.
No em deixis.

JOAN VINYOLI

TARDA FOSCA

Ets una tarda fosca amb crits vermells

al fons d'un bosc d'alzines negres.

Jo vaig cap al crepuscle

tentinejant,

carregat amb un gran feix de llenya

molt seca.

Vols ajudar-me a suportar aquest pes,

a encendre un petit foc

per escalfar-hi

les mans tan buides de tots dos?

KOSTANDINOS KAVAFIS

ÍTACA

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,

has de pregar que el camí sigui llarg,

ple d'aventures, ple de coneixences.

Els Lestrígons i els Cíclops, l'aïrat Posidó,

no te n'esfereeixis:

són coses que en el teu camí no trobaràs,

no, mai, si el pensament se't manté alt,

si una emoció escollida et toca l'esperit i el cos alhora.

Els Lestrígons i els Cíclops, el feroç Posidó,

mai no serà que els topis

si no els portes amb tu dins la teva ànima,

si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.

Que siguin moltes les matinades d'estiu que,

amb quina delectança, amb quina joia!

entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;

que et puguis aturar en mercats fenicis

i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,

corals i nacres, mabres i banussos

i delicats perfums de tota mena:

tanta abundor com puguis de perfums delicats;

que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,

per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.

Has d'arribar-hi, és el teu destí.

Però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys

i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t'ha donat el bell viatge.

Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.

Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.

Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,

ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Versió musical d'en Lluís Llach

http://www.youtube.com/watch?v=eCz0y-IXbdc&feature=fvw

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi, com bé t’has fet, sabràs el que volen dir les Ítaques.

II
Més lluny, heu d’anar més lluny dels arbres caiguts
que ara us empresonen, i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s’acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III
Bon viatge per als guerrers que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat l’amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.

CARLES RIBA (1893-1959)

Dins la nit, els meus anys
han cridat i em desperten;
semblen ocells perduts,
sóc d'ells i no em coneixen;
són meus i van errants,
perquè no em pugui entendre
quan cerco en el meu cor
què m'ha fet gran i feble.
¿Què hi dius, tu, pur infant
que encara et meravelles
de sobte, amb brusc delit,
pels ulls per on vas créixer,
i de qui guardo, amb corn
profund, les orelletes
tan fines a escoltar
les tendres veus que vencen?
¿Què hi respondries tu,
l'infant que jo vaig ésser,
tu que eres simplement,
tu que no pots comprendre
que el cor sigui pesant
i les coses esquerpes,
i el somni tingui risc,
i tot amor tristesa?
Per a ignorar-ho jo
i que, uns minuts, la teva
ventura elemental
revisqui en mi de sempre,
cal que et cedeixi a tu
i que ho pagui creient-me
i sentint-me dir foll,
foll que no mira enrera.
¿Qui somriurà dels dos,
el vell que no preveies
futur de tu, oh infant,
o tu, fonda innocència?
Sols sé que miro el riu
al llarg de la ribera;
i sempre sóc el punt
on l'aigua fa el seu pur
començament de perdre's

CHARLES BAUDELAIRE

LE GOUFFRE

(Spleen et Idéal, CII)

Pascal avait son gouffre, avec lui se mouvant.

—Hélas! tout est abîme, — action, désir, rêve,

Parole! et sur mon poil qui tout droit se relève

Mainte fois de la Peur je sens passer le vent.

En haut, en bas, partout, la profondeur, la grève,

Le silence, l'espace affreux et captivant...

Sur le fond de mes nuits Dieu de son doigt savant

Dessine un cauchemar multiforme et sans trêve.

J'ai peur du sommeil comme on a peur d'un grand trou,

Tout plein de vague horreur, menant on ne sait où;

Je ne vois qu'infini par toutes les fenêtres,

Et mon esprit, toujours du vertige hanté,

Jalouse du néant l'insensibilité.—

Ah! ne jamais sortir des Nombres et des Êtres!

SALVADOR ESPRIU

VERSOS ENLLÀ DEL CAMÍ

Mrs. Death

D’un vell color de plata

jo voldria que fossin

els meus versos:

d’un noble,

antic color de plata.

Davant la mort, que porta

secrets senyals del rostre

que jo veig en mirar-me,

cerco amb ells extingides

veus del mar, pas de núvol,

les distants primaveres.

Trist i lliure, camino,

davant la mort que mira,

a la llum, per la plata

antiga dels meus versos.

PABLO NERUDA

Veinte poemas de amor
y una canción desesperada
Poema XX

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

Escribir, por ejemplo: "La noche está estrellada,
y tiritan, azules, los astros, a lo lejos."

El viento de la noche gira en el cielo y canta.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Yo la quise, y a veces ella también me quiso.

En las noches como esta la tuve entre mis brazos.
La besé tantas veces bajo el cielo infinito.

Ella me quiso, a veces yo también la quería.
Cómo no haber amado sus grandes ojos fijos.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido.

Oír la noche inmensa, más inmensa sin ella.
Y el verso cae al alma como al pasto el rocío.

Qué importa que mi amor no pudiera guardarla.
La noche está estrellada y ella no está conmigo.

Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos.
Mi alma no se contenta con haberla perdido.

Como para acercarla mi mirada la busca.
Mi corazón la busca, y ella no está conmigo.

La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.
Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.

Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise.
Mi voz buscaba el viento para tocar su oído.

De otro. Será de otro. Como antes de mis besos.
Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.

Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.
Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.

Porque en noches como esta la tuve entre mis brazos,
mi alma no se contenta con haberla perdido.

Aunque éste sea el último dolor que ella me causa,
y éstos sean los últimos versos que yo le escribo.

JOSEP VICENÇ FOIX

De Sol, i de Dol

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m’aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
—Per quin cel mort—, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D’astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure’m tot. O del diable engany.

OCTAVIO PAZ

Hermandad

Homenaje a Claudio Ptolomeo

Soy hombre: duro poco

y es enorme la noche.

Pero miro hacia arriba:

las estrellas escriben.

Sin entender comprendo:

también soy escritura

y en este mismo instante

alguien me deletrea.

AUSIÀS MARCH

(Gandia, 1367 - València, 1459)

Veles e vents han mos desigs complir

http://www.musicadepoetes.cat/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Recurs?autor=141&music=453&titol=1765&recurs=542

Cantat per Raimon

Veles e vents han mos desigs complir

faent camins dubtosos per la mar.

Mestre i ponent contra d’ells veig armar:

xaloc, llevant, los deuen subvenir,

ab llurs amics lo grec e lo migjorn,

fent humils precs al vent tremuntanal

que en son bufar los sia parcial

e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,

mudant color e l’estat natural,

e mostrarà voler tota res mal

que sobre si atur un punt al jorn.

Grans e pocs peixs a recors correran

e cercaran amagatalls secrets:

fugint al mar, on són nodrits e fets,

per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votaran

e prometran molts dons de cera fets:

la gran paor traurà al llum los secrets

que al confés descuberts no seran.

E en lo perill no em caureu de l’esment,

ans votaré al Déu qui ens ha lligats

de no minvar mes fermes voluntats

e que tots temps me sereu de present.

Jo tem la mort per no ser-vos absent,

per què amor, per mort, és anul·lats,

mas jo no creu que mon voler sobrats

pusca esser per tal departiment.

Jo só gelós de vostre escàs voler

que, jo morint, no meta mi en oblit.

Sol est pensar me tol del món delit,

car, nós vivint, no creu se pusca fer:

Veles e vents han mos desigs complir

faent camins dubtosos per la mar.

Mestre i ponent contra d’ells veig armar:

xaloc, llevant, los deuen subvenir,

ab llurs amics lo grec e lo migjorn,

fent humils precs al vent tremuntanal

que en son bufar los sia parcial

e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,

mudant color e l’estat natural,

e mostrarà voler tota res mal

que sobre si atur un punt al jorn.

Grans e pocs peixs a recors correran

e cercaran amagatalls secrets:

fugint al mar, on són nodrits e fets,

per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votaran

e prometran molts dons de cera fets:l

a gran paor traurà al llum los secrets

que al confés descuberts no seran.

E en lo perill no em caureu de l’esment,

ans votaré al Déu qui ens ha lligats

de no minvar mes fermes voluntats

e que tots temps me sereu de present.

Jo tem la mort per no ser-vos absent,

per què amor, per mort, és anul·lats,

mas jo no creu que mon voler sobrats

pusca esser per tal departiment.

Jo só gelós de vostre escàs voler

que, jo morint, no meta mi en oblit.

Sol est pensar me tol del món delit,

car, nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d’amar perdau poder

e sia tots en ira convertit.

E jo, forçat d’aquest món ser eixit,

tot lo meu mal serà vós no veer.

Oh Déu! ¿per què terme no hi ha en amor,

car prop d’aquell jo em trobara tot sol?

Vostre voler sabera quant me vol,

tement, fiant, de tot l’avenidor!

Jo son aquell pus extrem amador

aprés d’aquell a qui Déu vida tol:

puix jo son viu, mon cor no mostra dol

tant com la mort, per sa extrema dolor.

A bé o mal d’amor jo só dispost,

mas per mon fat fortuna cas no em porta:

tot esvetlat, ab desbarrada porta,

me trobarà faent humil respost.

Jo desig ço que em porà ser gran cost

i aquest esper de molts mals m’aconhorta;

a mi no plau ma vida ser estorta

d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.

Lladoncs, les gents, no els calrà donar fe

al que amor fora mi obrarà:

lo seu poder en acte es mostrarà

e los meus dits ab los fets provaré.

Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,

de què la part pitjor me’n romandrà,

e de vós sap lo qui sens vós està:

a joc de daus vos acompararé.

Simetries és un projecte conjunt entre un poeta (Joan- Ignasi Elias) i un pintor (Juan Carlos Beneyto).
Es va gestar a partir del llibre Arestes, format per poemes d’estructura mètrica tanka, d’origen japonès, que va inspirar la il·lustració en dibuixos en tinta xinesa.

Així mateix, aquest projecte ha donat lloc a exposicions i recitals (galeries Art-mirall, Horiginal, Lletraferit, Kutxa, biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver), i té la voluntat expressa de seguir donant-se a conèixer en el futur.

L'editorial Emboscall l'ha publicat en la seva col·lecció "Taller de Poesia", ampliant el contingut de l’exposició, però mantenint-ne la forma i l’esperit artístic que la va fer possible.

Vegeu i escolteu la improvisació musical que

en va fer l'Arnau Vilardebò en la presentació

a la galeria Art-mirall:

http://www.youtube.com/watch?v=0k0ABEU6kWw

Llibre ARESTES – Tanka sense record

El llibre "Arestes" és, sobretot, una recerca que comporta

la superació del record i la lluita entre l'adversitat i l'esperança.

El tipus d'estructura mètrica m'ha permès d'emmotllar la veu interior

a una emocionalitat solitària, però necessitada de sensibilitats externes, on la paraula simbòlica de poliedres vitals s'hi ajusta amb passió continguda, en un recorregut adolorit, però ferm, cap a la claror.

Habituar-me
i ser tan sols palpenta
d’aquells límits.
Tremolar i mirar-me
en estralls de certesa.

Arbres incrèduls:
el silenci us crida,
llunyana l’alba.
Si brodeu encanteris,
sou les clarors audaces.

Podeu llegir-lo sencer a:

http://www.badosa.com/bin/obra.pl?id=p168

El 13 de desembre de 2006 va tenir lloc a la galeria Art-mirall, de Barcelona, una presentació/performance d'aquest llibre.

En el recital, es van oferir les traduccions recitades d'alguns poemes pels amics Socorro Pérez (espanyol), Letty Sauter (alemany i anglès) i Andriy Antonovskjy (ucraïnès). Vegeu-les a continuació:

Català

1/I
Exhaust, per roques
incertes de l’oratge
silent emigro,
i, tan fràgils, la petja
del bes del temps ignoro.

3
Nits esberlades,
les solituds immenses,
els cels, els pares.
Lleu, el matí tremola
amb el glaç d’hora fosca.

1/II
El límit besa la faç
de la penombra
enlluernada.
En els fils de la boira,
pors silents, llum, nosaltres.

34/II
Plou temps en llavis adversos,
roigs de nusos, cels en cadenes.
Són colors de pissarres,
són grafits de les penes.

Traduccions d’alguns poemes:

Espanyol

1/I
Exhausto, entre rocas
inciertas del viento
silente emigro,
y, tan frágiles, huellas
del beso del tiempo ignoro.

3
Noches agrietadas,
las soledades inmensas,
los cielos, los padres.
Leve, la mañana tiembla
con el hielo de hora oscura.

1/II
El límite besa
la faz de la penumbra
deslumbrada.
En los hilos de la niebla,
miedos silentes, luz, nosotros.

34/II
Llueve tiempo en labios
adversos, rojos de nudos,
cielos en cadena.
Son colores de pizarra,
son grafías de las penas.

Alemany

1/I
Erschöpft, zwischen Felsen
zweifelnd des Windes
in Stille ausbrechend
und, so zarte Spuren
des Kusses der Zeit verkennend.

3
Gespaltene Nächte
die umwältigende Einsamkeiten
die Himmel, die Eltern.
Mild zittert der Morgen
mit dem Eis der dunklen Stunde.

1/II
Die Schwelle küsst
das Ebenbild der Dämmerung
verblendet.
Auf den Fäden des Nebels
stille Ängste, Licht, wir.

34/II
Zeit regnet auf Lippen
widrigen, rote Knoten,
Himmel in Ketten
sind Farben auf Tafeln,
sind Grafitis der Trauern.

Anglès

1/II
Exhausted between rocks
uncertain of the wind
silently I migrate
and so fragile prints
of the kiss of time ignoring.

3
Splitted nights
of immense solitudes,
the skies, the parents.
Mild shivers the morning
with the frost of the dark hour.

1/II
The limit kisses
the face of penumbra
dazzled.
On the strings of mist
silent fears, light, us.

34/II
Time rains on lips
adverse, reds of knots
skies in rowsare colors of slates,
are grafitis of pains.

Ucraïnès

1/II
Виснажений, по скелях
невірних від бурі, крихких,
тихий іду, слід
поцілунка часу мені не відомий.

3
Розторощені ночі,
самітності безмірні,
і небеса, батьки.
Від передсвітанкового морозця зоря тремтить легка.

1/II
Рубіж цілує
обличчя сутінок
осліпленне.
В язиках туману
мовчазні страхи, світло й ми.

34/II
Дощить час у губах
протилежних, в червоних вузлах,у кайданах піднебіння.
Вони є кольори гаспідні
вони вуглець жалю.

Llibre OCNI

(Objecte Caminat No Identificat)

Publicat per Columna Edicions

Dibuix coberta: M. Victòria Elias

Pròleg: Jordi Ribas

ALGUNS POEMES d’OCNI (Objecte Caminant No Identificat)

I - L’espectador habitual

5

Un parèntesi caducat
de fesomia endiumenjada,
trànsit captiu, parasitari.
Costum de màquines vibrants
fa l’olor de l’angoixa bruta,
escomet sordesa del greix,
negligència craniana.

Ep: serem l’últim ordre físsil
per a la tempesta de plàstic,
asseguts, ben encartronats,
cara-mussols, al burguer-oil
de la cantonada feliç.

Repetim vol baix del motor,
el paràmetre mentider
i escaient: futur de tipp-ecs!

11 - Please, Viladrau’s water!

L’escapada t’ajuda amb força:
Som per Damunt de les Estrelles,
Els Temps Avacen amb Nosaltres!
Endavant amb l’aigua lleugera,
que no són els anys, són els quilos!
Sense colorants ni conservants,
anem a l’aventura dura:
Les nines famoses inviten
a viure perquè són així
i, com que ja és primavera,
busquem, provem i comparem,
i, si no trobem res millor,
comprem ara, pagues després,
o ens retornen els diners.
O sigui, hi ha una cartera.
Efectivament, bona cuina!
I, si volem verges de Borges
més que mai fines i segures,
pensem que cal tenir estrella;
per tant, ens ho treiem del cap!

II - La vida, sessió contínua

12

Sol, rep, humil, fuet rabent
de desengany, rítmic batec
de plany d’injúries, fracàs
d’aquest repòs no resignat.
Ara és renúncia del clam
del dol inútil, testimoni
escarmentat, friable, únic
estigma còsmic de retorn
en ulls ferits, condemna enllà.

Morbós, monòton, fill addicte
d’aquests miralls tan inequívocs,
seràs l’arrel, rostre ressò
d’enormes pors susbtancials.

20

-1-

Nit.
Plouen cossos ran de mort.
En l’atzar del signe funest
-capgirat en conjur d’entranyes-
bilis de lligams trencadissos
reviuen brúixoles rebels.

-2-

Servil genèric pervertit
en trossos de vil quars
prop la tenebra provocada.
Barrocs vèrtexs alatrencats,
gòtica nit lluny de la glòria,
triangle empapat de vitralls.

III - Efectes secundaris

21

Limita’t a tot, fals rovell
de clares hores ben intruses,
quan ja la por d’aquesta tarda
sigui ceguesa d’escamot,
un món de noses tan inútils,
nul·les potser de tan subtils:
Ets corriola de paraules.

33
“El pecat, el fracàs, totes aquestes coses”
V. A. Estellés

El mot ha fugit, ja per sempre,
i emboliquem aquest record
amb el paper brillant i irònic
que ens dóna la justa distància.

Hem pogut parafrasejar
els moments, també la memòria,
esmicolar la superfície
de les hores enravenades,
ferides a trossos perduts.

Filtres esmolats, clandestins,
es claven a les nostres mans,
i fugim d’aigua solitària
i de penombra malaltissa,
de vida tensa, malaurada.

Rialles... Quin paper, oi Rick?

Paraula visual

RENÉ MAGRITTE

Pintor belga
(Lessines, 1898-Brussel·les, 1967).

Autoretrat

Portal oficial
http://www.magritte.com/

Fundació Magritte
http://www.magritte.be/

Ceci n'est pas une pipe